viernes, 12 de agosto de 2011

Pans alts i curros

Google es una maravilla, he encontrado este artículo antiguo, digitalizado por la Biblioteca de la UIB, que nos retorna al valor del pan durante la Mallorca de postguerra.

AMB LES ULLERES D'AVUI I D'ANTANY: PANS ALTS I CURROS

Quan jo era atlot pucer, ma mare instala a casa nostra. Ho feien a moltes cases i poques eren les que anaven a comprar el pa fet al forn. Es un record ple d'enyorances i melangies. A les cases, a quasi totes, el pa era l'aliment primordial i com a tal era tractat. Unes bones llesques amb un bocinet de formatge o botifarró era el diari berenar del matí o la tarda. De vegades era interessant el veure un nin amb unes llescarres més grosses que ell remullades amb oli d'oliva mallorquina i que la gent tot mirant-lo li deien: "Alerta atlot que si et cauen i et peguen damunt un peu el te rompran"! Record la remoreta del cedas de la meya mare qui cada tres o quatre dies, i dins el soterrani, cernia la farina per separar el segó. Segó que era menjat per les nostres gallines els matins o pel porc a l'estiu mesclat amb la figada.

A la nostra finca, pel novembre sembràvem el gra, color d'or, de blat que era recollit, segat i batut i duit al molí pel meu pare. Per tant era una farina de la casa, totalment casolana, una farina que era la maravellosa matèria prima que servia per a fer el nostre pa de cada dia. Aquell pa que les postres bogues famolenques roegaven amb fruició i gran delit.

Quan la farina tenia poc segó, ma mare es posava a fer la pasta, mesclant-hi el llevat de la pasta passada i feia dos pans alts i ben curros, que jo, de males retranques i dalt d'una post, vers les vuit del matí, poc abans d'anar a escola, m'en duia al forn que estava just darrere ca-nostra. Acabada la tasca escolar, a la sortida de la meya feina, passava pel forn i ja cuits, m'en duia a dalt l'esquena la post i dins una senaieta els dos pans ben cuits i que feien una oloreta encisadora, una flaire que mai més he tornada sentir.

El pa, aliment llevors de primera necessitat, arribat que era a la casa, passava a continuació a dins la pastera que teníem a la cuina, i amb un parell de dies servia de base de la nostra alimentació quotidiana. Quan havíem de menjar pa amb oli, i perquè no es perdés cap goteta de tan preciat líquit, agafàvem el setrí i roiàvem el pa abans de fer la llesca. Acabat de posar l’oli, llevors amb un guinavet rodó, fèiem les llesques i procuràvem fer-les ben gruixudes.

Al forn hi havia tradicions ancestrals i costums antigues. Hi havia familia que per distingir el seu pa Vd. posaven una fava al damunt, altra que hi posava un fideu, i així podríem citar altres distintius més o manco originals. Record amb melangia aquell pa al qual li robàvem el distintiu. Rompíem el fideu o ens menjàvem la fava torrada, gustosa i fortíssima i que feia retronar els caixals.

Era temps de fam de veritat. Ara el jovent no ho pot creure ni comprende. El pa nostre de cada dia era la millor de les llepolies, era la base i lo més principal. El rite de fer-lo a cada casa tenia un carácter especial i la gent es mirava els pans alts i ben curros, ben rodons i crivellats. Les besades que tenien als seus voltants eren d'una curiossitat inigualable. Abans d'arribar a ca-nostra ja m'havia menjades dites besades. Aquella pasta mig crua mig cuita i calenta, millor teba, era una bonica, agradosa i gustosa mossegada. Com deia era temps de fam, i el pa, si bastava a la casa, era bo. Era millor que ara. Més negre. Moreno. I, ara en tornen a fer de pa negre. Però no és el mateix. Aquella oloreta que feia el pa de fum de llenya de pi, avui no el fa. Avui és pa d'embare. Pa fet amb maquines metàl.liques. Maquines fredes angoixoses. El pa no és com abans.

El pa de ma mare, era vertaderament pa de bona mare. Pa de mare amorosida i acollidora. I el pa de ma mare era com el pa de totes les altres mares inqueres i mallorquines. I, qué no m'en tornaríeu a fer un de pa moreno mumareta?

Gabriel Pieras Salom

Fuente: Setmanari Dijous Bo, 4 de juny de 1981, pàgina 3