miércoles, 8 de abril de 2009

Del blat a la farina




















Del blat a la farina: redescobrint els molins del Jonquet

Margalida Castells (Diari de Balears, viernes 03 de abril de 2009)

La passejada d’aquesta setmana ens apropa a un element patrimonial emblemàtic de la ciutat de Palma, que malauradament s’ha anat abandonant i degradant al llarg de les darreres dècades, tot i que per sort està vivint un procés de rehabilitació. Ens referim als molins de vent fariners del barri del Jonquet, la silueta dels quals donava –temps enrere– la benvinguda als mariners i als mercaders que arribaven al port de Palma.

Els versos de Santiago Rusiñol ens permeten copsar la importància dels molins en l’economia illenca del segle XIX, i quin seria l’aspecte de la ciutat cap a 1892, quan es publicà Poesies enmallorquí popular: “Trenta torres altes / volten la Ciutat / amb antenes grosses / i embuts capgirats. Grans manades donen/quan entra l’embat / sense cap Quijote / que les gos matar. Molins per les síquies, / molins dins Ciutat, /molins dalt les penyes, / molins prop del mar, /molins per les viles, / molins en el Prat, / i per dins les cases / molinets de sang”.

Els molins fariners sovintejaven a l’illa –se n’han comptabilitzat uns vuit-cents, setanta-dos dels quals es trobarien a Palma– fins al punt que s’han convertit en vertaders símbols del paisatge mallorquí.

Aquestes estructures se servien de la força del vent per moldre el gra i convertir-lo en farina, necessària per fabricar el pa, un element fonamental en la dieta mallorquina tradicional. Si la torre allotjava la maquinària per moldre el gra, la seva base o cintell servia d’habitatge al moliner i de magatzem dels sacs de blat.

Pot ser que alguns d’aquests molins del Jonquet siguin més antics que d’altres, ja que al plànol de la ciutat realitzat l’any 1644 per Antoni Garau apareixen tres molins; en canvi, en un gravat de 1799 es poden distingir quatre molins, i en un document de 1831 apareixen els esmentats set molins.

Els molins del Jonquet feien part del Molinar de Santa Caterina, que comprenia també els molins de la Feixina, i no eren els únics molins de la façana marítima de Ciutat: el barri del Molinar té aquest nom perquè antigament comptava amb un grup de molins conegut com el Molinar de Llevant, dos dels quals encara guaiten la mar, tot i que hagin perdut el seu ús tradicional. En el seu viatge de 1921, Josep Pla en feia el següent comentari: “A la tarda vaig al Molinar: una part en tramvia i una part a peu. Els vells, enormes molins, tenen una decrepitud malenconiosa”.

Centrant-nos en els molins del Jonquet, els tres primers que ens trobam fent aquesta ruta, els més propers a l’avinguda Argentina, varen canviar completament d’usos a les dècades de 1950 i 1960, per esdevenir espais de nit. El primer molí que es pot apreciar és l’anomenat Molí d’en Celos (1). Si bé avui en dia es troba en mal estat, ja va ser restaurat cap a 1931 per iniciativa de Foment de Turisme i va allotjar el cabaret conegut com Jack el Negro, de gran popularitat dins la nit palmesana, i més envant es va reconvertir en sala de festes. Just devora es troba el Molí de la Garriguera (2), també deteriorat actualment.Rep el nom de qui en va ser la seva propietària cap a 1930. Un temps després va sucumbir a un canvi d’usos, en recovertir-se també en local de nit. Ben a prop trobam l’anomenat Molí d’en Carreres (3), que l’any 1967 va reconvertir-se en la popular sala de festes El Molino i, ja més recentment, és la discoteca ArtDéco. S’ha documentat que, cap a 1840, fou propietat de Martí Bestard. Seguim passejant fins al Molí del Nom de Déu (4), temps enrere magatzem i habitatge i ara centre cultural, ja que va ser rehabilitat per l’Ajuntament de Palma l’any 1987.

La darrera aturada que podem realitzar, amb més deteniment, és la visita al Molí d’en Garleta (5), nom que li prové d’una llarga nissaga de moliners, ja que apareix documentat així des del 1881 i també pel seu darrer propietari, Gaspar Flexes i Balaguer Garleta, al qual l’any 1993 el va comprar l’Ajuntament, per rehabilitar-lo, amb la col·laboració de l’Associació d’Amics dels Molins i del Departament de Promoció i Ocupació (Fodesma) del Consell de Mallorca –que ha posat en marxa el mecanisme del molí perquè sigui possible produir-hi farina–. La rehabilitació s’ha acompanyat de la seva adequació com a museu dedicat als molins tradicionals mallorquins i de la tecnologia d’elaboració de farina. Aquest element etnològic apareix documentat ja cap a 1881. El cintell, quadrangular, s’eleva per aprofitar al màxim el vent, necessari per moldre el gra. La seva torre, cilíndrica, té una alçada de vuit metres i un diàmetre de quatre i mig. Conserva el capell i l’antenada, o conjunt de sis antenes amb engraellat de sis perllongues. En accedir a l’interior es pot apreciar la bella escala helicoïdal, de cargol, que pujava fins a les moles del gra, és a dir, les rodes de pedra que servien per moldre el gra. Ben a la vora podem distingir una casa senyorial de principis del segle XX, promoguda per Ignasi Figuerola, empresari català que, l’any 1952, la va convertir en la Residència dels Molins.

Paga la pena també esmentar que el temps i la pressió de l’home han fet que s’hagin perdut els altres dos molins del Jonquet. El Molí d’en Moll (6), destruït l’any 1975 pel seu mal estat de conservació, era el molí més proper a l’Avinguda Argentina, vora el molí d’en Celos. L’altre era el Molí d’en Toni Trossos (7), situat entre el molí del nom de Déu i el molí d’en Carreres, que apareix documentat l’any 1831 i que fou probablement esbucat després del terratrèmol de 1851. Es diu que era l’únic del grup de set molins del Jonquet que no tenia antenes. Les construccions annexes, encara dempeus, han estat reconvertides en seu de l’associació de veïnats.

1 comentario:

Maria Jose dijo...

Holaaaaa felicitats pel teu blog, és una passada!!!!